A Ramon Ferran: que en pau descansi
R. Ferran ha mort: que la terra li sigui lleu i la seva pau ens ajudi a continuar el seu exemple. Ha mort l'amic i company d’escola; el professor de molts dels artistes que ara gaudeixen de les seves aportacions; el gravador que feia servir màquines de comprimir l’asfalt per a registrar la textura del carrer, l’escultor de figures religioses i personatges de dolorosa vida interior.
Compromís i èpoques difícils
Els anys de la transició van ser delicats.
La incertesa política, l’econòmica i la construcció del futur eren una llosa
feixuga que havíem de desplaçar. L’obra de Ramon Ferran va ser el resultant
d’un treball ben travat amb l’època i la cultura catalana. Ell va compartir
plenament l’esperit de la transició. Va implicar-se en les creences cristianes,
va unir-se a les propostes de la societat civil i a les idees i canvis socials
que aportava el PSUC.
En aquells anys (1979) vaig conèixer al
Ramon Ferran i a altres professors de l’Escola d’Art de Tarragona, entre ells a
Mariano Rubio, l’autor del magnífic llibre sobre la història del gravat [1] Entre les coses a destacar d' aquell llibre eren les aportacions a les
arts del gravat, la gran dosis de llibertat que havien assolit i les agosarades
recerques que Ramon Ferran i Mariano Rubio havia introduït a les tècniques
d’estampació. La valoració de la matèria que els artistes dels anys cinquanta
havien introduït, ells les van passar incorporar a l’obra obtenint-hi magnífics
resultats. La plasticitat del paper, l’expressió de les textures, la
simplicitat estructural i alhora la feixuga trama de relacions, feien
d’aquelles composicions unes obres de gran interès expressiu.
La matèria
L'art matèric va ser motivat per diverses
qüestions: la primera, com una reacció a l'art geomètric que havia sortit de la
Bauhaus, per l’altra, van ser induïts pels desastres humans que s’havien
provocat a la Segona Guerra Mundial. Una reacció
similar es va donar en la primera gran guerra amb el grup Dada, els artistes
van qüestionar l'eficàcia de la raó i van reaccionar de manera irònica i
critica cap el sistema, des d'una postura individual. Però el motiu més
important va ser el reconeixement directe dels valors expressius i simbòlics
que emergien de la matèria al marge de les formes que representaven.
Fautrier va ser l'iniciador dels gruixos,
dels empastes i relleus, ell va donar la possibilitat a que la matèria parles
el seu llenguatge, s’expliqués amb la seva pròpia naturalesa. La pasta de color
es convertia a les seves mans en un element dúctil que s'expressava de forma
directa amb els matisos més delicats, amb les impressions més íntimes del ser.
Després dels desastres que s'havien viscut l'obra de Fautrier va entusiasmar al
públic, el qual, ràpidament va trobar una relació directa entre la seva pintura
i la lluita per l'existència humana.
Ramon Ferran va saber incorporar questa
relació expressiva; les planxes de resina proporcionaven al gravat textures,
relleus i formes que ajudaven a les presències del color i a la rotunda
disposició de la matèria.
La transició
Va ser una època dissortada amb pocs
recursos i estímuls públics i privats. Però no tot era negatiu, teníem
capacitat de treball i disposició esperançadora. Confiàvem en el futur i en les
nostres possibilitats. Les qualitats humanes que havíem cultivat augmentaven
les ganes de sortir de les ombres del franquisme i entrar en un període de
llibertat. La generositat dels més grans va ser cabdal. Van ser ells els que
ens van guiar a tots plegats per les dreceres de la il·lusió i van saber crear
un període de llibertat, creació i construcció de idees que ha deixat el
període més prolífic que, molt probablement, han tingut les nostres contrades al llarg de
la historia. Enyoro aquells anys i sento profundament com hem derivat el
discurs social i artístic cap a unes terres ermes i de cultius improductius.
Després de tantes hores de feina, de disposar magnífiques publicacions i
equipaments culturals, ens troben en una situació de total abandonament.
Cada creador és fill de l’època. La seva
manera d’explicar el món és, també, la visió que la col·lectivitat té sobre si
mateixa. En ocasions els creadors troben un lligam generós i subtil amb
l’inconscient col·lectiu i poden connectar en capes profundes de la seva ànima.
En altres moments destaquen dels creadors allò particular que és compartit per
tots. Als artistes els hi pertoca fer el que fan i sense propòsit tàcit s’esdevenen
en els cronistes del que ha passat. De vegades els creadors configuren la veu
del poble, teixeixen amb claredat la imatge dels seus ideals i produeixen la
forma explícita de la seva ànima. La resposta al seu imaginari és tan poderosa,
tant evident, que sigui el resultat que sigui, podrien nomenar el seu treball
com el “coneixement superior d’una època”. El que fan els creadors és el que
queda i això es tot el que la historia ens pot presentar d’aquella societat, el
que podem estudiar i valorar posteriorment. El resultat de la feina és una
qualitat espiritual que emana de la sensibilitat de l’època, de les aspiracions
intel·lectuals i de l’imaginari col·lectiu.
Ramon Ferran va fer el seu camí com
professor, escultor, gravador i artífex de multitud de medalles per la casa de
la moneda.
Així valoro al company de feina...
Camí de l’amic,
la seva mort contesta
rèquiem de llim
deixes memòries,
veus que a peu marxen
sense sabates
Rufino Mesa
Gener 2014
[1] Ayer y hoy del
grabado y sistemas de estampación. Conceptos fundamentales, historia, técnicas.
Tarragona, Ediciones
Tarraco, 1979.
Benvolgut Rufino,
ResponderEliminarT'agrairia que substituissis la imatge que encapçala aquest article per una altra. La imatge del cadàver del pare no la pots difondre sense autorització ni consentiment; correspon a l'àmbit de la més estricta privacitat i ens provoca molt de dolor veure-la contínuament a totes les cerques que sobre el pare es fan a la xarxa. Espero que sabràs entendre el sentit de la nostra requesta. També aprofito per agrair-te les paraules d'aquest article i l'esperit que les infon.
Atentament,
Ramon Ferran Sans