No obstante tú, recordando siempre nuestro
mandato,
trabaja, Perses, divino linaje, para que el hambre
a ti
te aborrezca, y te ame la bien coronada Deméter
agusta y de sustento llene tu granero.
(Hesíode, Els treballs i els dies, v. 298-301)
Oráculo
es
la darrera obra que Rufino Mesa ha concebut per al bosc d’escultures de La
Comella. Com un artesà que treballa minuciosament perquè sap que la base de
l’èxit és la feina ben feta, l’artista s’ha encarregat de vestir durant gairebé
dues dècades aquest espai amb multitud d’escultures i arquitectures mínimes que
palesen el seu compromís amb la natura i materialitzen un projecte de vida que
es remunta als seus inicis com a creador.
L’obra
que ens ocupa és, com indica el seu nom, un oracle, és a dir, un espai en què
el visitant –com si es tractés d’un peregrí que endega un camí a la recerca de
la veritat i la pau espiritual– pot formular-se preguntes i intentar obtenir
respostes a qüestions que sovint són complicades de resoldre. Formalment, és un
espai de planta circular presidit per una enorme pedra procedent de Santander a
la part frontal de la qual l’artista ha obert vint forats per contenir
missatges diversos, pistes o exhortacions que portin l’espectador a plantejar
les seves pròpies preguntes. Quinze d’aquestes ocultacions han estat segellades
amb plaques de bronze (un recurs emprat per l’autor anteriorment en altres
obres com Arquitectura i oblit o 365º sense llum) en què es poden llegir frases que ens guiïn en
el procés de recerca de respostes, com per exemple una de molt curiosa que diu:
Pregúntale al tarot. Els cinc buits restants són igualment plens de
contingut, si bé en Rufino ha optat per segellar-los a un nivell més profund
per destacar precisament el cinc, un nombre amb un alt poder simbòlic. Potser
respiren una dimensió diferent; potser busquen una resposta que no és la més
comuna...
La pedra,
presentada quasi bé com una hierofania, s’alça superba davant l’espectador i
ocupa pràcticament tota la superfície de la capella. Espera, pacient,
l’arribada del visitant i el convida a seure per tal de sincerar-se amb ella.
Per aquest motiu, l’escultor ha col·locat una cadira de pedra d’Agramunt just
davant de la porta d’accés i orientada cap a la pedra-pítia. Aquesta peça no és
de nova creació, sinó que pertany al conjunt escultòric Cadires en un
paisatge de sal, realitzat l’any 1990 amb motiu d’una exposició al Museu
d’Amposta.
Tot el
conjunt resta cobert per una volta apuntada, la clau de la qual es correspon
amb una petita obertura circular que permet l’entrada de llum zenital a
l’interior. Si bé en un principi l’artista es plantejà la possibilitat de
deixar-la descoberta, finalment decidí tapar-la amb un metacrilat translúcid
que protegís l’espai de la pluja i hi aportés una il·luminació més tamisada. El
paper de la llum que penetra en l’interior tant a través de la finestreta
superior com mitjançant la petita porta d’entrada és fonamental per comprendre
la significació de l’Oráculo. Els diversos rajos de llum s’entrecreuen,
es reflecteixen i reboten en una multitud de mirallets col·locats per tota la
superfície parietal interior. Cadascun d’aquests miralls és una possible
resposta a les nostres preguntes, una mena de procés autocognitiu. Heus aquí la
diferència en relació als oracles de l’Antiguitat; ja no és la pítia aquella
qui dóna resposta de forma més o menys ambigua a allò que ens sacseja l’ànima,
sinó que som nosaltres mateixos els qui assumim aquest rol i ens arrisquem a
escollir una de les múltiples respostes que els mirallets ofereixen. Dit
altrament, la realitat més propera es manifesta en distintes facetes, però
quina en triem? Com sabem si les accions que endeguem són les correctes si
prèviament no ens decidim de dur-les a terme? Com trobar les respostes
correctes entre la immediatesa de la vida contemporània i la rapidesa amb què
es desenvolupa, entre la multitud de veus que ens arriben i que sovint no
escoltem a causa del nostre narcisisme postmodern?
En aquest
sentit, hi ha un darrer material al qual no s’ha fet encara referència: el
mormol continu dels milers de vehicles que diàriament transiten per l’autopista
del Mediterrani. Des que Rufino Mesa adquirí La Comella, la incorporació
d’aquesta artèria viària al seu espai de vida i treball fou una de les seves
majors quimeres. Oráculo és precisament, i en aquest sentit, la solució
a aquesta preocupació. En primer lloc, la ubicació no n’és gratuïta, sinó que
se situa al costat mateix de l’autopista, de tal manera que l’obra incorpora i
fa seu el soroll constant dels cotxes i camions. Però a més a més, està
orientada a ponent, quelcom present a altres obres com ara El balcó de les
mares, atès que l’oest comporta per a l’artista una gran significació. És
el punt en què es pon el sol cada dia i la garantia que a l’endemà tornarà a
aparèixer, com si de la resurrecció de l’au Fènix es tractés. Tot plegat, posa
de manifest que La Comella, efectivament, és la materialització d’un projecte
de vida compromès no només amb l’entorn natural, sinó també humà. Paral·lelament,
és una obra que fusiona la materialitat de la pedra amb la intangibilitat de
les preguntes, expectatives i esperances que hi dipositem. No obstant això, és
un procés en construcció. El caràcter encara virginal de l’obra demana al
visitant que la vesteixi amb les seves aportacions per configurar, d’aquesta
manera, una memòria que permeti humanitzar el material petri i dotar-lo d’ànima.
Per aconseguir-ho, cal que ens hi endinsem i ens enfrontem a les vint
incògnites que planteja aquest oracle tan sui generis que, d’entrada,
només assegura una sola certesa: la incertesa de la vida mateixa.
Si bé des
del punt de vista formal, es podria associar l’Oráculo a altres obres
com la Torre del mujaidí (1999) o la Capella Turkana (2003),
aquesta és una peça singular i de gran poder conciliador entre el món exterior
i interior, el medi natural i humà i allò material i intangible. La fusió que
se’n desprèn la converteix en una obra única a La Comella que ens acull, ens
escolta agraïda i esdevé el contenidor dels nostres valors espirituals i
desassossecs més profunds. Nosce te ipsum!
Aida Marín Yrigaray
No hay comentarios:
Publicar un comentario